Mort d'un heroi romàntic - Manel

Un cosí de ma mare tenia un bufet pròsper a la ciutat,

Fa molt anys van enviar-m'hi com a jove passant d’advocat.

Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall

I arribava que era nit tancada,

Que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.

Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,

Però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:

«Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.

L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon…»

A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor

Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.

Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors

I, senyors, com sabran vaig trobar-me

Un gran heroi romàntic mort al menjador.

I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans

Plena de dits que jugaven amb trenes,

de postes de sol i donzelles a lloms de cavalls.

Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,

Un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.

Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.

En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.

Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,

Al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.

I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador.

La senyora Manresa patia «per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!»

Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant

Un soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.

Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.

Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els

cavalls.

I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,

Plena de crits en el buit, de desigs violents,

de tempestes que enterren vaixells dins el mar.

Plena de dones rient d’ulls sanguinolents

De bellesa que no deixa espai per pensar.

Plena de muses ferides per sempre

Per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.

Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,

Per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.

Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se

En combat desigual amb els presos cristians.

Plena de nens espantats que miren

Si arriben els pares sota la pluja constant.

Plena de joves erectes que arramben

Pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.

Plena de braços que s’alcen i paren un taxi

Sortint de sopars amb amics que se’n van.

Plena de «Creu-me ho intento, però a estones

Sospito, morena, que això no s’aturarà mai.»