Deixar-te un dia - Manel

Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat

Caminàvem rumb a casa, el sol s’amaga entre terrats

La teva veu sonava lluny, com el xiulet de trens perduts

Com la remor d’un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt

I aquella idea il•legal m’anava inundant el cap

M’hauràs de disculpar amor meu

Que vaig pensar deixar-te un dia

Abandonar-te a la teva sort…

Només esperava en silenci que es presentés el moment

De fer-ho volar tot pels aires, fent veure que era un accident

Diria unes paraules greus mirant a l’infinit

Les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir

Venien frases solemnes que ens matarien com un poltre coix

Venia a arrossegar el cos mort del nostre amor

Fins a un racó discret per amagar-lo entre les flors

Però s’ha vist que aneu predicant pels carrers

Que l’amor es transforma amb els anys

Veniu urgent a explicar-nos si es transforma tant

Si es transforma tant, si es transforma tant

Si es transforma tant!

Ja s’intuïa a l’horitzó la costa verge d’un nou mon

Ja em desplaçava més lleuger alliberat del pes del teu amor

Ja se sentia algú rient, l’escalfor d’una altra gent

Un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content

Ja m’allunyava caminant mirant als ulls als vianants

«Sabeu el meu futur?

Avui m’he disparat amb munició de plata apuntant directe al cor.»

En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà

Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal

«No ho expliquis a ta mare que es curtirà el proper Nadal»